Súnion

M'he omplert la boca de terra quan, a les fosques, he pronunciat el teu nom. La memòria segueix el decurs del temps aturat, d'un segon exacte, d'un tendre alè. Veig reflectit el teu cos dins les gotes de pluja que cauen lentament rere meu. És una pluja de gotes eixutes, de llàgrimes tenyides de verd, que m'estiren i m'arronsen fins que ja no queda res de mi. La meva mà obrirà la porta per si em puc desprendre dels teus braços de sal. Aleshores, viuré en un núvol de cotó de fira, amarat per la dolçor del record dels teus llavis.

Qui m'ho havia de dir? Havia estès les esperances mig buides al sol de desembre i han crescut com espigues de blat. Vaig ser l'espiga de blat, la lluna, l'oratge, gust i tacte de les arrugues del llençol. Vas ser font de desig, aroma de terra mullada, postal de Venècia, remembrança de caragol de la mar, fulla de llorer, caramel de llimona. Jo, el peix que sura inquiet en les aigües buides del llac de l'ahir, eixut avui. Volia que la pel·lícula no acabàs mai. No despertar d'aquell somni a vorera de mar. Tot s'acaba quan sona el despertador, però vaig ser feliç, he crescut. Jo t'estim.

El cel ja fa estona que és fosc, ennegrit, apedaçat. Amb enèrgica força involuntària, el vent colpeja les persianes i les obre i tanca com un moviment de peixos fugissers. Record la teva aroma, mescla de cafè i suc de pinya; els teus ulls, tan negres com aquesta nit que m'envolta. Com a exemple de sort i de destí, el vent ha fet caure dues teules enmig del carrer i s'han trencat en mil bocins. La teva imatge petrificada, per moments, també es trenca en mil papers de caramel de llimona. És una nit obscura, de por d'infant petit, de bruixes de conte. Tant de bo fossis aquí, al meu costat, per dormir i aferrar-me a tu quan el vent xiula músiques barroques. Necessit el teu escalfor, et necessit a tu. Ara comença a ploure, deixaré mullar-me d'aquestes gotes cristal·lines per assaborir la teva suor. Quan tengui por, com un nin petit, m'aferraré al coixí i pensaré en tu...

Les paraules mai no omplen els cistells del sentiment. Així ho podria pensar, perquè t'he vist lluny, quan no hi eres. La tempesta m'esglaia i m'aconhorta, els llamps dibuixen arbres abstractes en els vidres de la meva finestra mentre sent la música de les gotes de pluja quan cauen sobre les teules. El sol quedat ocult rere una massa tenebrosa i fúnebre de niguls esmorteïts. Enyorant-te vull sentir l'impacte del teu tu més sencer i sentir el teu batec com el llamp que clivella la roca. Tal vegada demà tornarà sortir el sol i renaixeran les paraules amarades de sentiment, com l'espelma que il·lumina el meu desig.

A fi avui t'he trobat després de la insistència de moments de lluna plena. Eres absent, però hi eres. El meu cor bategant seguia el ritme dels vents del nord, suaus i temorosos. Et parlava des de la distància més propera que ens ofereix la màgia del llenguatge. I des de les teves paraules insonores, vull pintar un quadre de peixos de colors solitaris. Ha estat tot molt cordial, no podem passar les regles estrictes, normes de cortesia i gens de de vulgaritat. Una conversa com un altra, que té diferents òptiques visuals. No és així? M'agradaria haver trencat la barrera de la virtualitat i abarçar-te fins a la posta de sol més llunyana de l'orient. Avui m'has agafat la mà com qui es lliga els cordons d'unes sabates a estrenar, noves i lluentes. De veritat sents tot el que dius? M'ho hauria de creure..?

Des de la distància del temps incomprès, encara he de donar-te les gràcies. Inconscientment em vares fer surar entre les ones de les teves mans mentre guaitava per la finestra del silenci.Les paraules glaçades que no quedaren dites es desfaran lentament, amb el teu record, quan desolat cerc l'estel d'uns ulls de lluna plena. Palparé la pols del camí, la sal de la mar per fer-ne poesia, música, art. Per això, he de donar-te les gràcies.I, aleshores, pregaré en silenci tots els mots adormits.

El caminar no era lent, els meus passos marcaven els dibuixos de les rajoles. La meva ment no estava emboirada, més clara que mai. Viatjava entre carrers i semàfors cap a tu, a un altre lloc de la ciutat. Avui era el gran dia, les paraules es materialitzaven i tot agafava cos. Abandonàvem un missatge trist i una convidada. Ara ja és de nit, fa fosca,i mentre sigui avui vull saber més de tu, que m'estimis... No sabia què podia passar, com serien les teves paraules, els teus gestos, la teva mirada tendra... i que cridis el meu nom per la finestra, des de les ombres del vent. Jo t'esperaré amb una mirada senzilla i bevent Nestea en un bar qualsevol.

Ja tens el teu propi bloc. Per començar a escriure-hi pots accedir a l'administració amb el teu nom d'usuari i la teva clau. Aquest missatge surt per defecte i el podràs esborrar o subtituir pel teu propi missatge de benvinguda. Atenció: si obres un nou diari i no fas cap mena d'aportació l'esborrarem sense previ avís.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Llavis sedats
• Camins
• Somniam?
• Boires
• Retorn
• Tastar
• Buit
• Torna fer fosca
• Figura de sal... llum d'espelma
• Quaranta moments

• General [23]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom