Súnion

Llavis sedats

dejavú | 24 Agost, 2007 01:30

La nit ja no escurça les hores, perquè, solitaris i vençuts, esborram les ditades que marquen els teus alens. Ara recobrarem el miratge de paraules mentre s'escampa el fum del darrer cigarret. Perquè tot se'n va. Perquè tot torna. Ens enfilarem amunt, aferrats a la corda que deslligues dels teus llavis sedats d'una besada que no recordes.

Camins

dejavú | 10 Abril, 2007 15:29

Vull rompre les distàncies amb el pols de la mirada, mentre t'allunyes dins les paraules de la fosca. Creuaràs el demà i, per ventura, si hi ets a temps, tornaràs. No cal que t'esperi.

Somniam?

dejavú | 13 Abril, 2006 16:43

El crepuscle de la nit ens crida. Hem de respondre al desig , al tacte fugisser i a les paraules perdudes. Amb la nostra imatge de paper de seda canviarem els cims de les esperances i buidarem les ones de la mar. Serem víctimes del naufragi mentre sentim les gotes de pluja. Somniam?

Boires

dejavú | 09 Abril, 2006 14:21

Poalejant la buidor de la memòria aconseguiré que les boires siguin menys espesses. Serà el moment en què les paraules cobraran sentit i els tactes no esdevindran miratges. Sabràs qui som, em reconeixeràs...

Retorn

dejavú | 06 Abril, 2006 22:22

Ets una arruga de la mar mentre t'eixugues les ombres del desencís. Et sent prop de les ditades de mel que havia esborrat la claror. Buit de miratges, ho escriuré en un paper en blanc o m'ho aprendré de memòria. Aleshores recitaré el teu nom en veu alta, amb tacte de cera, mentre record el darrer bes de caramel de llimona. Et dibuixaré sense forma, sense mirada i faré de fang totes aquelles paraules que amaraven desig. Has tornat d'Egipte, has tornat una grapada d'arena que es desfà dins les meves mans.

Tastar

dejavú | 28 Gener, 2006 17:15

Me'n vaig a tastar el coratge de la teva ànima, com cada instant, com cada record, com cada glop de cervesa. Vendré cremant les fulles del camí i escampant sal per on hagi trepitjat. Tot queda obert, res ha de fer més eixutes les paraules. Vull redescobrir el teu tacte.

Buit

dejavú | 20 Gener, 2006 18:53

He caigut dins el parany de la mentida del món. Ara viatj amb el cavall de les ones que m'empeny cap a la culpabilitat i cap al penediment. Per què sempre faig les coses sense passar la intenció pel prisme del dubte. On he anat? on som? qui em guia? Vaixell de miratges llunyans, d'horitzons propers, salva'm d'aquesta ennuvolada que m'eixuga els ulls i l'ànima. Torna'm al teu port, dels mariners que sargeixen les xarxes forades i plenes d'algues. També m'he de sargir a mi.

Torna fer fosca

dejavú | 18 Gener, 2006 22:15

Vull cridar fort fins que t'arrabassi la sang a mossegades. Aleshores, m'enlluernaré de la grogor de les teves parpelles, de la fredor de les teves mans buides. Hi ha hagut tempestes de paper de caramel i els caires de confit m'han fet assaborir el gust salat de la dolçor dels teus llavis, uns llavis que esclataven les paraules que pronunciaves en silenci. En la claror del meu finestró, vaig pintar amb fil de llana la línia horitzontal de l'infinit, creia haver-la traspassada amb les mans plenes d'arena, però el meu cos defallí empès per la bubota del'ahir. Torna fer fosca.

Figura de sal... llum d'espelma

dejavú | 28 Desembre, 2005 19:33

Ara hauré de sembrar llavors d'incertesa transparent enmig dels pessics de terra de sucre. Les cendres de les fulles de llorer cremades a l'ahir avui són llum d'espelma per a qui plorava la nit. L'avui ja no és de color de poma, és de color de victòria amarga, de darrer glop de cafè, d'alegria ni mig buida ni mig plena. A l'horitzó, hi ha dues candeles de cera teba que cremen l'escalfor del meu sentir. Som fràgil tot i haver acaronat l'esperança feta figura de fang, feta de pinzellades anàrquiques. He caminat deixant petjades de boira espessa. Mentre caminava acariciava les herbes i els esbarzers de les voreres. M'he girat darrere per veure si em seguies i t'has convertit en figura de sal. No només t'has petrificat, t'has clivellat i t'has fet a mil miques impossibles d'unir amb el fil de la memòria. Altres cop, hauré de sembrar llavors d'incertesa transparent enmig dels pessics de sucre.

Quaranta moments

dejavú | 21 Desembre, 2005 20:19

Demà caminaré deixant enrere les fosques buides, les petjades del record. Hauré d'assimilar que som viu i que em toca viure. Despertar de la fredor del passat per tenir quaranta moments de somriure, tal vegada, postís. Vaig picar una ànima com si fos pedra, com si fos ferro cuit, en vaig fer una escultura que després em feia por. Havia creat una bubota que esmorteïa la pau del somni dolç. Demà tot queda enrere, demà esper aquests quaranta moments de somriure.

Tempus reparatis?

dejavú | 16 Desembre, 2005 16:33

Les ànsies fredes de la teva essència m'han fet entendre que cal deixar ploure la puja, que caiguin les gotes desglaçades per elles mateixes. Fa dies que les clovelles d'ametlla són buides; ara serviran per encendre un bon foc que cremi fins que s'endugui la incertesa. Sé que les cendres de la incertesa cremada seran el meu dubte. Així i tot, amb confiança buida, m'he posat dempeus mentre escoltava l'himne de la paraula castigada, de la mirada de punta de robiol. Tot seguit, he hegut d'empassar-me les espines del teu misteri com si fos un glop d'herbes dolces. El cicle de la tendresa artificial ha de canviar: les postals seran clarobscures, les besades fugisseres, les abraçades punyents i les mirades castigades. "Tempus reparatis"?

Introspecció

dejavú | 03 Desembre, 2005 18:42

És de nit quan les ànimes deixen de ser dolces. Es miren la mirall i són cruels perquè la lluna només reflecteix ossos buits i moren d'introspecció. La lluna és llépola i s'ha menjat la pell. Ens miram a dins i només hi trobam pols perquè estam fets de cendres d'altres vides. Per això, tenc la pell de melicotó, recoberta d'espines de decepcions. Hauria de sortir volant, com tu, morir per renéixer. Ei! Estàs silenciós, misteri de fum, àngel glaçat, què cerques? No miris les paraules, tapa't els ulls de cera. Ballarem STAY de Jackson Brown a la platja, entrada la nit; ben aferrats i amb espelmes ficades a l'arena. El txuc-txuc de l'arena es desfarà amb les pessigolles de la mar. És aleshores quan percebrem els sospirs de l'aigua salada als peus, freds, blancs i plens d'escuma. M'agrada ser estimat per tu.

Finestres tancades

dejavú | 30 Novembre, 2005 19:17

De bon matí volia pintar unes finestres ben obertes, on entràs la llum del sol de maig i la flaire de terra humida. Però les ratlles de les meves mans no sabien figurar els contorns de cada bubota que m'imaginava mentalment. La mà volia tornar pintar el teu cos nu davall la lluna desglaçada. Recordar el teu tacte de seda, de closca de caragol. No podia pintar cap finestra oberta. Totes les finestres que em venien al cap eren tancades, persianes closes. Només recordava una finestra oberta, la teva, de fusta desgastada per les espines del temporal. La teva finestra no estava oberta avui, em parlaves per darrere dels barrerons de la persiana, com qui s'amaga perquè té por. Les teves paraules seguien la melodia del present, de la por de les meves bubotes mentals. Eren paraules tebes, mig obertes, mig tancades. Totes les finestres estan tancades, tant de dia com de nit.

Plorar

dejavú | 27 Novembre, 2005 20:58

Vull plorar llàgrimes de terra eixuta, de cafè sense descafeïnar. Vull plorar i no puc. S'ha amagat la lluna?

Per què?

dejavú | 26 Novembre, 2005 20:27

Per què tenc ganes d'escopir-te a la cara? Per què tenc ganes d'odiar-te i no puc? Per què et veig i no et vull veure? Per què véns? Per què l'estimes? Per què dibuixes línies onades? Per què vius només el present? Per què esperes que véngui nadal? Per què mostres les dents de la memòria? Per què il·lumines la claredat de la nit buida? Per què em somrius? Per què estens la roba quan plou? Per què plou? Per què camines amb els ulls clucs? Per què obres la finestra oberta? Per què no tapes bé el pot de Nescafé? Per què no estires el fil? Per què no buides les clovelles d'ametlla? Per què no lluites? Per què ets com ets? Per què no m'estimes de veres?